Autobiografia de Manel Estiarte en la qual reflexiona sobre el lideratge. D’acord amb les seves paraules: “El líder és qui, per naturalesa, resulta positiu per a l’equip, no qui n’ha après el paper i l’executa de memòria”. També relata el procés que va dur-lo a assumir aquest rol, un procés que va ser progressiu i que culmina amb un canvi d’actitud que el duu de l’egoisme de voler ser el millor a l’altruisme cap a l’equip. Per a ell, es pot ser un bon jugador però l’excel·lència només s’aconsegueix amb la generositat.

Manel Estiarte va tenir la sort de formar part d’un equip perfecte, no pas perquè no perdés mai sinó perquè quan perdien era, segons les seves paraules “perquè havíem obligat els contraris a ser millors que nosaltres, perquè nosaltres sempre jugàvem molt bé”. “No érem perfectes perquè ho guanyéssim tot, sinó per l’actitud”.