L´emotiu discurs inaugural del secretari general de Nacions Unides António Guterres a l’Assemblea General reflectia la seva impotència i frustració davant el reptes del món que ens envolta. Guerres descontrolades, canvi climàtic, intel·ligència artificial…amenaces existencials en definitiva avui presents. La seva audiència era el món, però a la sala el rodejaven allò que anomenem “líder mundials”.

Agraeixo molt la invitació de la Càtedra de Lideratge en Valors a escriure aquest text. Però us demano una cosa a canvi. Com a càtedra, us encomanaria la tasca de re-definir què és un líder mundial. D´endreçar el lèxic perquè tinguem clar de què i de qui estem parlant.

Perquè el lideratge, un concepte carregat de connotacions positives, o té un impacte favorable per a la població, o no és lideratge. L’hem d’identificar d´una altra manera. I si els anomenéssim responsables?
Des del balcó de la memòria dels meus 25 anys dedicats a l´acció humanitària, conec de primera mà què és el fracàs que d´alguna forma expressava Guterres.

Perquè no hi ha millor exemple d´un fracàs col·lectiu que un conflicte armat, una fam que mata desenes d´infants o una epidèmia descontrolada. Quan lideres un projecte de resposta a emergència, on sempre treballes superat pel context i operant medicina de triatge (escollint a qui salves i a qui no), has de tenir molt clar on són els límits i les diferències entre el lideratge i la responsabilitat.

Vivim en un món que té totes les capacitats per resoldre els seus problemes fonamentals i que cada dia decideix no fer-ho. És més, vivim en un món on ja hi han persones/individus que ho poden canviar tot, i que cada dia decideixen que no ho faran. Perquè hi ha responsables d’aquestes amenaces existencials. Amb noms i cognoms, al cap de governs i altres entitats, que gaudeixen d´aquesta etiqueta de líder.

I és fonamental distingir entre popularitat i prestigi. Són populars, però ningú és capaç d´identificar el Mandela de la nostra generació, impossible de trobar entre una nova generació de governants que, això sí, han guanyat el seu particular “Joc del Calamar” en el qual han convertit la política contemporània als seus respectius països i a les institucions, a cost del seu prestigi entre la població. Això no és lideratge.

I és bàsic distingir entre benefici i benestar, i entre rendiment i utilitat. Hi ha individus que poden acumular beneficis i riquesa fins a límits obscens, però son absolutament inútils en generar equilibris que assegurin el benestar i la dignitat a la població que els envolta. Això tampoc no és lideratge.