L´emotiu discurs inaugural del secretari general de Nacions Unides António Guterres a l’Assemblea General reflectia la seva impotència i frustració davant el reptes del món que ens envolta. Guerres descontrolades, canvi climàtic, intel·ligència artificial…amenaces existencials en definitiva avui presents. La seva audiència era el món, però a la sala el rodejaven allò que anomenem “líder mundials”.

Agraeixo molt la invitació de la Càtedra de Lideratge en Valors a escriure aquest text. Però us demano una cosa a canvi. Com a càtedra, us encomanaria la tasca de re-definir què és un líder mundial. D´endreçar el lèxic perquè tinguem clar de què i de qui estem parlant.

Perquè el lideratge, un concepte carregat de connotacions positives, o té un impacte favorable per a la població, o no és lideratge. L’hem d’identificar d´una altra manera. I si els anomenéssim responsables?
Des del balcó de la memòria dels meus 25 anys dedicats a l´acció humanitària, conec de primera mà què és el fracàs que d´alguna forma expressava Guterres.

Perquè no hi ha millor exemple d´un fracàs col·lectiu que un conflicte armat, una fam que mata desenes d´infants o una epidèmia descontrolada. Quan lideres un projecte de resposta a emergència, on sempre treballes superat pel context i operant medicina de triatge (escollint a qui salves i a qui no), has de tenir molt clar on són els límits i les diferències entre el lideratge i la responsabilitat.

Vivim en un món que té totes les capacitats per resoldre els seus problemes fonamentals i que cada dia decideix no fer-ho. És més, vivim en un món on ja hi han persones/individus que ho poden canviar tot, i que cada dia decideixen que no ho faran. Perquè hi ha responsables d’aquestes amenaces existencials. Amb noms i cognoms, al cap de governs i altres entitats, que gaudeixen d´aquesta etiqueta de líder.

I és fonamental distingir entre popularitat i prestigi. Són populars, però ningú és capaç d´identificar el Mandela de la nostra generació, impossible de trobar entre una nova generació de governants que, això sí, han guanyat el seu particular “Joc del Calamar” en el qual han convertit la política contemporània als seus respectius països i a les institucions, a cost del seu prestigi entre la població. Això no és lideratge.

I és bàsic distingir entre benefici i benestar, i entre rendiment i utilitat. Hi ha individus que poden acumular beneficis i riquesa fins a límits obscens, però son absolutament inútils en generar equilibris que assegurin el benestar i la dignitat a la població que els envolta. Això tampoc no és lideratge.

I que ningú confongui aquest text amb l´antipolítica. Al contrari. Perquè l´alternativa és ben real. Recordo de primera mà els durs moments del COVID a Catalunya, on van aflorar totes les formes de lideratge que necessitem identificar, potenciar i reconèixer. Entre els governants, les treballadores sanitàries i d´altres serveis i una ciutadania compromesa i responsable, es van donar milers d’exemples de solidaritat i empatia que van derrotar la major amenaça de la nostra generació. I és cert que vam tenir alguns exemples d’avarícia, incompetència i egoisme desmesurat. Però és innegable que col·lectivament vam superar aquell repte. Es va fer política veritable.

Per tant la capacitat de resoldre els grans reptes i problemes no és de capacitat. És de voluntat. No és que no es pugui fer. És que no es vol. No és qüestió de lideratge doncs. És de responsabilitat.

Per tant, responsables són aquells que ens empitjoren, esperant que d’alguna forma i algun dia hagin de rendir comptes i els arranquem del seu immens ego aquella satisfacció quan escolten que els anomenen líder.

I reservem aquest darrer mot (líder) a tantes i tantes persones que prenen decisions buscant balanços entre interessos i principis, entre allò individual i allò comú, i d´una forma molt humana, en el sentit que ho fan carregats de contradiccions, plens de dubtes, sense tenir totes les respostes, que assoleix coses bones sense mai ser perfectes. I ho intenten des de la posició a la qual han arribat o els ha tocat a la vida, contribuint no sols al benestar dels seus (perfectament legítim), però també intentant de respondre als reptes col·lectius, cercant un impacte que transcendeix allò que és estrictament popular o rendible, i amb una mirada que també busca el benestar de les persones, i protegeix en particular, els menys afavorits.

I fent això assenten càtedra, cada dia, una càtedra de valors.

David Noguera Hancock,
treballador humanitari,
president de Metges sense Fronteres a Espanya (del 2016 al 2021)